El codi escrit

Hem treballat un article, Cassany, D. (1987). Descriure escriure. Barcelona: ed. Empúries (p.29-39).

En aquest fragment de l'article, es parla sobre el codi escrit, a contincuació deixo un resum, realitzat en diferents parts, com en l'article.

A. Diferències entre oral i escrit:

Per dominar el codi escrit de la llengua, no s’han d’adquirir tots els coneixements, ja que domina el codi oral de la mateixa llengua. Els únics que s’han d’aprendre són els específics del codi escrit.

Podem comparar els codis a partir de dos punts de vista:

1). Identificar les característiques pròpies de comunicació de cada codi. Aquestes característiques s’anomenen contextuals: es refereixen al context (espai, temps, etc.)

2). Comparar les característiques gramaticals (adequació, coherència,...). S’anomenen característiques textuals: fan referència al missatge de la comunicació.

Pel que fa a les característiques contextuals, no existeixen situacions de comunicació exclusives. En l’actualitat el desenvolupament tecnològic ha permès que l’oral tingui un avantatge propi de l’escrit.

àDiferències Contextuals:

                        Canal Oral                                                    Canal Escrit

1. Canal auditiu. El receptor comprèn amb l’oïda el text.	1. Canal visual. El receptor llegeix amb els ulls el text.
2. El receptor percep successivament (l’un darrera de l’altre) els diversos signes del text.	2. El receptor els percep simultàniament (tots alhora). Aquest fet implica diferències en les estratègies de comprensió dels dos canals.
3. Comunicació espontània. L’emissor pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l’emissió.	3. Comunicació elaborada. L’emissor pot corregir i refer el text, sense deixar rastres. El lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer.
4. Comunicació immediata en el temps i en l’espai. L’oral és més ràpid i més àgil.	4. Comunicació diferida en el temps i en l’espai.
5. Comunicació efímera. Els sons només són perceptibles el temps que duren en l’aire.	5. Comunicació duradora. Les lletres es graven en un suport estable i perduren. L’escrit adquireix el valor social de ser testimoni i registre dels fets.
6. Utilitza molt els codis no-verbals: la fesomia i els vestits, el moviment del cos, la conducta tàctil, el parallenguatge(*), l’espai de la situació, etc.	6. Els utilitza poc: la disposició de l’espai i del text, la textura del suport, etc.
7. Hi ha interacció durant l’emissió del text. Mentre parla, l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta.	7. No hi ha interacció durant la composició. L’escriptor no pot conèixer la reacció real del lector.
8. El context extralingüístic té un paper molt important. L’oral s’hi recolza: codis no-verbals, etc.	8. El context és poc important. L’escriptor és autònom del context. L’autor crea a mesura que escriu el text.

(*)parallenguatge: inclou les qualitats de veu i les vocalitzacions.

Pel que fa a les característiques textuals, la literatura s’ha concentrat en una petita part del camp: la fonètica i l’ortografia, o més precisament, l’anàlisi de la correspondència entre so i grafia. Però també es necessita l’estudi d’altres aspectes com: la morfosintaxi, el lèxic i les regles d’adequació o de coherència.

àDiferències Textuals:

                        Canal Oral                                                    Canal Escrit

Adequació

Tendència a marcar la procedència dialectal de l’emissor. Ús més freqüent de les varietats dialectals.	Tendència a neutralitzar les marques de procedència de l’emissor. Ús més freqüent de l’estàndard.
Associat a temes generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius (usos privats).	Associat a temes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectius.

Coherència

Selecció menys rigorosa de la informació: presència de digressions, canvis de tema, repeticions, dades irrellevants,etc.	Selecció molt precisa de la informació: el text conté exactament la informació rellevant.
Més redundant.	Menys redundant.
Estructura del text oberta: hi ha interacció, l’autor pot modificar-la durant l’emissió.	Estructura tancada: respon a un esquema planificat prèviament per l’autor.
Estructures poc estereotipades: l’emissor té més llibertat per elaborar-les tal com vulgui.	Estructures estereotipades: amb convencions socials, fórmules i frases fetes, etc.

Cohesió

Menys gramatical: utilitza sobretot pauses i entonacions, i també alguns elements gramaticals.	Més gramatical: signes de puntuació, pronominalitzacions, sinònims, enllaços,etc.
Utilitza molts elements paralingüístics: canvis de ritme i velocitat, variació de tons, etc.	Utilitza pocs elements paralingüístics: tipografies diverses (cursiva, negreta,...) i altres codis gràfics (claudàtors, asteriscs,...).
Utilitza força codis no-verbals: moviments oculars i corporals, gestos, etc.	Utilitza pocs codis no-verbals: distribució espaial del text, altres signes visuals, etc.
Freqüència alta de referències exofòriques (referides al context, a la situació,etc.): tu, jo, aquí, ara, etc.	Freqüència alta de preferències endofòriques (referides al mateix text): ell, aquell, meu, alguns, etc.

Gramàtica: fonologia i grafia.

Incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids: contraccions, elisions, coixins fonètics...

Gairebé no incorpora aquestes formes.

 

Gramàtica: morfologia.

Prefereix solucions poc formals: relatius simples (que), perfet perifràstic (vaig anar), combinacions de pronoms (n’hi), etc.

També usa solucions poc formals: relatiu compost (el qual), perfet simple (anà), combinacions de pronoms (li’n), etc.

Gramàtica: sintaxi.

Tendència a usar estructures sintàctiques simples: oracions simples i breus (més coordinades i juxtaposades).	Ús freqüent d’estructures més complexes i desenvolupades: oracions més llargues, amb més subordinades relatives, aposicions, amb tot tipus de conjuncions, etc.
Freqüència alta d’anacoluts i frases inacabades.	Absència gairebé absoluta d’aquest tipus d’estructures.
L’ordre dels elements de l’oració és força variable.	Ordre més estable.
El·lipsis freqüents.	El·lipsis menys freqüents.

Gramàtica: lèxic.

Prefereix lèxic no marcat formalment: de pressa, coses, etc.	Tendència a usar lèxic marcat formalment: ràpidament, elements.
Freqüència baixa de mots amb significats específics.	Freqüència molt alta.
Accepta la repetició lèxica.	Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims.
Ús de proformes i hiperònims en funció de mots jòquer: cosa, d’allò, fer, fotre,etc.	Tendència a usar els mots equivalents i precisos.
Ús de tics lingüístics o mots paràsit: interjeccions o  expressions que s’usen reiteradament.	Absència d’aquests elements.
Ús de mots crossa: mots o expressions usats repetidament que van falcant el text (vull dir, llavors, aleshores, doncs, etc.).	Tendència a eliminar-los.
Ús freqüent d’onomatopeies, frases fetes, refranys,etc.	Ús molt escàs.

B. La relació oral-escrit:

Ha estat concebuda de formes diferents al llarg de la història. Per als medievals, l’escrit era molt més important que l’oral, en canvi, al segle XX, l’oral és l’objecte únic dels seus estudis, mentre que l’escrit és un simple mitjà per transcriure la parla.

àQuina és la relació que s’estableix entre els dos codis?

Hi ha dues visions globals dels autors (Gérard Vigner i Leonard F.M. Scinto) que han estudiat la relació de l’escrit amb l’oral.

Estatus de l’escrit Vigner

1. Escrit tradicional                2. Escrit, codi segon              3. Escrit i llengua

L’escrit és l’objecte exclusiu d’aprenentatge.	L’oral és l’objecte primer i primordial.	L’oral i l’escrit són autònoms.
Es refusa qualsevol model oral.	S’aprèn l’escrit per transcriure l’oral.	S’aprèn a comprendre i produir textos orals i escrits.
Mètodes gramaticals i de traducció.	Mètodes àudio-visuals.	Enfocament comunicatiu.

Vigner, dóna suport a la tercera concepció, perquè sosté que la producció i la comprensió de l’escrit no depenen de l’oral.

A més recorda que no existeix una correspondència unívoca entre sons i grafies que estableixi un paral·lelisme exacte entre els dos canals.

Segons l’autor, aquests arguments justifiquen l’autonomia dels dos codis i la convivència de tractar-los equitativament i per separat en l’aprenentatge de llengües.

Estatus de l’escrit Scinto.

1. Model dependent               2. Model equipol·lent              3. Model independent

(Tradicional)                             (Cercle de Praga)                (Glossemàtica)

Llengua                                              Llengua                                              Llengua

Oral                                        Oral                       Escrit        Oral     Escrit   Altres manif.

Escrit

Scinto, defensa el model equipol·lent, perquè és el que explica millor la relació oral-escrit des de tots els punts de vista.

En resum, tant Vigner com Scinto defensen l’autonomia de l’escrit respecte l’oral. El primer des de l’òptica de la didàctica de l’expressió escrita, i el segon des del camp de la psicolingüística, suggereixen que l’escrit no necessita l’oral per expressar i comunicar idees, i que tots dos codis han de tenir un tractament equilibrat i independent en l’aprenentatge de la llengua.